Les Fulles Seques

Avui la lletra d'una sardana d'Enric Morera i lletra d'Àngel Guimerà, 

publicat al 1909.

Ja arriba la tardor, amb poesia...

 Les fulles seques fan sardana

d’ací d’allà  saltironant,

i dintre el bosc la tramuntana

sembla la cobla al lluny sonant.

I quin seguit de fulles roges

que enjogassades porta el vent;

les que més corren, semblen boges,

altres se’n venen dolçament.

I quan el sol se’n va a la posta,

l’arbre que enyora el seu fullam,

poc a poquet son ombra acosta

als balladors damunt del camp.

I surt la lluna trista i sola,

fulla d’un arbre on ha viscut,

que va cercant pel cel on vola

les companyones que ha perdut.

Les fulles seques fan sardana;

mes, quan l’albada surt després,

de les endú la tramuntana

espais enlaire per mai més.

I l’arbre sec ja torna a viure,

fulles i flors arreu badant,

i cada brot, quin cants de riure,

fent nius les aus i els becs juntant!

Després la fruita, que encisera,

pengim-penjam al sol que es foc,

el préssec ros i la cirera,

la pruna clàudia i l’albelcorc!

Oidà ! Quin goig! Fem les rodones,

sardanejant de dia i de nit,

les mans unint homes i dones,

els ulls clavats en l’infinit!

Amor

Avui una poesia de Khalil Gibran, poeta i pintor d'origen àrab libanès establert als Estats Units.

"Durant la meva joventut l'amor serà el meu mestre, a la maduresa, la meva ajuda, i en la vellesa serà el meu encant".

Aquest remor que se sent

Avui una poesia de Miquel Martí i Pol, publicat al 1972 en temps de la
dictadura del General Franco i dins l'obra publicada amb el títol de
"Vint-i-set poemes en tres temps".

"Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix."

Han passat més de 40 anys des de que en Miquel Martí i Pol va 
escriure aquestes paraules i el remor persisteix i a casa nostre se
sent cada cop més unes paraules què mai s'han pogut apagar, 
"Independència".